A la vostre inmaginació

Abans de començar , he de confesar que es la primera vegada que escric un Blogg, així que disculpau-me si en algunes parts em podría a ver expressar millor o per les possibles faltes de ortografía.

He decidit començar ,aquest Blogg ,perquè ja es hora de enderrocar la por, vull sobrepassar la línea que forma la meva zona de confort i entrar en territori desconegut, tot i que de vegades em sento paralitzada i petita.

Que ironic no? Que una de les coses que me imposen mes i em fan mes por, es mostrar-me tal i com soc.

Vull començar un viatge per els racons més inhòspits de la meva ment, i podria ser que es doni la causalitat de que algú ho llegeixi i se li mogui   alguna cosa per dins, aquella petita gran revolució que portem a dintre.

Comencem!

Avui ,vull escriure ,sobre la felicitat i com podem ser feliços sent sincers amb noltros mateixos, mentres convivim amb la societat que ens envolta.

En la meva experiència, i potser en la teva també, la societat s'encarrega de posar etiquetes a la nostra felicidad i dicta el com i perque em de ser feliços. Aquestes normes que, tothom sap i ningú diu ,depenen del nostre entorn en el que ens trobem , el país que  ens trobem, si hem nascut a un poble o a una gran ciutat i el ''com responem'' en aquestes normes depèn de la nostra forma de ser i de percebre la realitat que ens envolta.

En el meu cas, mai em vaig plantejar que les normes que m'havien inculcat des de petita no fossin les més correctes però, a mesura que vaig anar creixent em vaig anar aadonant que l'estil de vida que les persones del meu voltant volien que tengués, no era l'estil de vida que jo volia seguir, jo volia seguir el meu propi camí, ser la persona forta i independent que se que soc. Clar, si ho plantegem així mos podría aparèixer la següent pregunta “si el que faig i el com ho estic fent no em fa feliç, perquè ho segueixo fent?”.

 L'ésser humà ,és un ésser social, la necessitat d'agradar i ser acceptat esta en els nostres gens. La por a ser rebutjat controla les decisions de moltes persones en el seu dia a dia i ser capaç de fer el que et fa feliç sense tenir por a les conceqüències no és una tasca fàcil.

Després de molts d'anys de seguir un cami dibuixat per altres persones, vaig decidir que era ara o mai, vaig treure forces d'on no sabia ni que en tenia i vaig començar a escriure les meves pròpies normes, tan úniques i tan meves.

Gràcies en això puc dir orgullosa que tenc la meva pròpia opinió i criteri sobre com vull viure i com puc gaudir de la meva vida.

A pesar de que soc més partidaria de viure-la que no de definir-la, si tingués que explicar-la breument diría que la vida no és sempre una línea recta, de vegades hi ha corbes i hi ha moments en els que fins i tot no hi ha línea i hem de començar una línea nova. De vegades tot el que haviem cregut i defensat, la nostra realitat, es destruida i ens quedan sense res, sense saber que pensar o que dir, pero creume quan et dic que aquests moments és quan t'adones conta de que estas vivint de veritat, que estas avançant, caminant, perquè les coses que ens resulten més negatives, dolentes o fosques, fins i tot enfrontar les coses que ens fan més por i que surti malament, són les que ens fan qui som, son les que ens fan créixer, les que ens fan més forts. Ens fa acceptar que viure implica experimentar tots els colors (des rosa en el gris) i que això està bé.

La veritat es que em tranquil·litza la frase “això està bé”, perquè és una frase que quan la pens, em fa tornar el present. En la , meva humil opinió, el present només hi viuen els valents perquè s'ha de tenir molt de coratge per deixar enrrera el passat i no perdre-se en el futur (estimat temps verbal que, bueno, jo no sé res d'ell, i tu?)

Alomillor t'esperaves que la meva definició s'assemblés més a la definició de la RAE, però, sincerament, és la definició que em farà viure com realmente vull i em deixarà ser feliç i estar bé amb jo mateixa i les persones del meu cercle més pròxim.

No esteu cansats de fer el que suposadament heu de fer i ser el que les altres persones decideixen , que ,es lo més apropiat per voltros? No esteu cansats de ser l'ombra dels que un dia varen decidir que podien controlar la vostra vida?

Estar clar que tenim família, amics i treball i que no podem viure la nostra vida de tal manera que perjudiqui a les persones que tenim al nostre voltant, però hem de tenir el valor de marcar i saber diferenciar els nostres limits, com volem que mos tractin i  fins a quin punt volem deixar que el nostre entorn condicioni la nostra existència i la nostra manera de viure.

Sinerament anava a dir que esper que us hagi ajudat aquest text, però la veritat, no espero res. Se que a mi m'ha ajudat escriure-ho i això ja és suficient per fer-me un trosset més feliç.

Records.